Avui estem deserts, fins a un cert punt de l’ànima deserts. Després d’assaborir les mels del triomf, després de tot… avui hem tingut una ració de ràbia i derrota.
El pitjor de tot és quan seus davant el teclat i et mires els “nusos” dels dits de les mans, intactes. No ho resisteixo. M’he aixecat, he anat al bany i he engegat la maquineta, i m’he anat rapant, mirant-me al mirall. El zzzzzzzzz de la màquina ha estat balsàmic. Em recorda nits pitjors, quan t’han pegat fort i estàs estirat a una llitera, a urgències, sagnant, i l’infermera procedeix a fer neta la ferida.
Avui som un desert. Ja només recordo el filldeputa del Mourinho fent bots pel camp. Ja només tinc al cap el face to face amb el puto interista que ens ha vacilat al nostre bar. Ells eren molts més, però hem plantat cara. M’agrada molt aquest moment previ al desastre, quan t’envolten els enemics, se t’apropen, però aguantes. Quin xute d’adrenalina! saps que estàs a un punt de que es liï, saps que pots rebre per qualsevol banda, però tu aguantes allà, ferm, xulo. I sents els teus amics pel darrere, i no saps què passarà, però estàs preparat, i no admets que et vacil·lin, i et venen unes ganes horroroses de desencadenar-ho tot, de fotre-li un cop de puny, tu el primer, i després que sigui el que Déu vulgui. Però no ho fas. Simplement aguantes. I marxen. I desafiant-los et fots la mà als ous i t’estires cap a dalt, i te n’enfots d’ells. Però saps que li ha anat d’un pèl…
Ara ja ha passat tot. No tens cap senyal als “nudillos” de les mans, ni et raja el nas. Simplement estic assentat davant l’ordinador, escrivint, expulsant la meva frustració. La derrota és frustració, i sí, estic frustrat.
Això sí, em miro els tatuatges i sé que hi haurà més cites amb aquestes petites històries quotidianes… Mentres tant, va sonant Madness, i ja penso si hi haurà bronca al festival del cap de setmana. Tomorrows just another day…
