Avui, més ghetto que mai, tots som SUD!

Avui som més ghetto que mai. Avui no som res si no som Sud. Avui ens silencien. Avui ens humilien. Un cop més. Però malgrat la ràbia que sentim, som més forts que mai. Aquesta repressió, aquest silenci a què se'ns vol condemnar ens fa encara més forts. Perquè ens fa més poble. Perquè avui tots som Sud. I perquè això ens ajuda a recordar que no serem res si no som poble. I així som. I així serem. Essent poble. Essent Sud.

Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.

Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.

Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.

Sóc del sud,
país que ja no hi és,
que s’amaga del temps
dins el cor de la gent.

Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.

Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls,
llàgrimes de lluita i futur.

Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.

Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.

Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.

Sóc del sud,
del front meridional,
del parlar refugiat
del somni exiliat.

Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.

Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls
llàgrimes de lluita i futur.

No recordar

Fa dies que penso que les coses no van bé. Em miro les mans i les veig massa blanques. Sento dolor quan m’estreten la mà. No m’atreveixo a mirar els ulls.

Fa dies que dissimulo com em sento. Fa dies que faig el fatxenda, i sé que no hi ha res darrere, que estic molt acabat i no sé perquè. Tinc una sort, i és que els altres no ho saben, i me n’aprofito.

Tot em molesta. Com mai. Estic irritat. M’irreten més coses que abans. Sóc més feble que mai, i alhora m’he tornat més violent que mai. Avui ho pensava, amb el cap enclavat al vidre de l’autobus de línia. Em bategava el cor molt fort. Acabava de fer callar un grup d’adolescents en l’edat del pavo. M’havien onflat els ous. No havien callat des que havien pujat a l’autobus. No ha calgut gaire. Només m’he girat i els hi he dit que o callaven o els hi trencava la cara. El silenci s’ha fet molt dens a l’autobus. Però era silenci. M’he recolzat contra el vidre, i he pensat perquè ho havia fet. No he trobat resposta.

Ultimament no trobo respostes a res. Ni tan sols tinc pasta per fer-me un tatuatge que em recordi que no tinc respostes. Estic cansat de despertar-me agònic, sense saber com he anat a dormir i fer-me por mirar-me al mirall per no descobrir un nou retrat de nits desconegudes, que no sóc capaç de recordar, ni tan sols en els seus talls sobre la pell.

No sé pensar en res. No sé com es fa, no ho recordo. Així vagejo pels carrers.

Tot té un fi, em dic, com a últim recurs. Però tampoc el recordo.