Fa dies que penso que les coses no van bé. Em miro les mans i les veig massa blanques. Sento dolor quan m’estreten la mà. No m’atreveixo a mirar els ulls.
Fa dies que dissimulo com em sento. Fa dies que faig el fatxenda, i sé que no hi ha res darrere, que estic molt acabat i no sé perquè. Tinc una sort, i és que els altres no ho saben, i me n’aprofito.
Tot em molesta. Com mai. Estic irritat. M’irreten més coses que abans. Sóc més feble que mai, i alhora m’he tornat més violent que mai. Avui ho pensava, amb el cap enclavat al vidre de l’autobus de línia. Em bategava el cor molt fort. Acabava de fer callar un grup d’adolescents en l’edat del pavo. M’havien onflat els ous. No havien callat des que havien pujat a l’autobus. No ha calgut gaire. Només m’he girat i els hi he dit que o callaven o els hi trencava la cara. El silenci s’ha fet molt dens a l’autobus. Però era silenci. M’he recolzat contra el vidre, i he pensat perquè ho havia fet. No he trobat resposta.
Ultimament no trobo respostes a res. Ni tan sols tinc pasta per fer-me un tatuatge que em recordi que no tinc respostes. Estic cansat de despertar-me agònic, sense saber com he anat a dormir i fer-me por mirar-me al mirall per no descobrir un nou retrat de nits desconegudes, que no sóc capaç de recordar, ni tan sols en els seus talls sobre la pell.
No sé pensar en res. No sé com es fa, no ho recordo. Així vagejo pels carrers.
Tot té un fi, em dic, com a últim recurs. Però tampoc el recordo.
Fa dies que dissimulo com em sento. Fa dies que faig el fatxenda, i sé que no hi ha res darrere, que estic molt acabat i no sé perquè. Tinc una sort, i és que els altres no ho saben, i me n’aprofito.
Tot em molesta. Com mai. Estic irritat. M’irreten més coses que abans. Sóc més feble que mai, i alhora m’he tornat més violent que mai. Avui ho pensava, amb el cap enclavat al vidre de l’autobus de línia. Em bategava el cor molt fort. Acabava de fer callar un grup d’adolescents en l’edat del pavo. M’havien onflat els ous. No havien callat des que havien pujat a l’autobus. No ha calgut gaire. Només m’he girat i els hi he dit que o callaven o els hi trencava la cara. El silenci s’ha fet molt dens a l’autobus. Però era silenci. M’he recolzat contra el vidre, i he pensat perquè ho havia fet. No he trobat resposta.
Ultimament no trobo respostes a res. Ni tan sols tinc pasta per fer-me un tatuatge que em recordi que no tinc respostes. Estic cansat de despertar-me agònic, sense saber com he anat a dormir i fer-me por mirar-me al mirall per no descobrir un nou retrat de nits desconegudes, que no sóc capaç de recordar, ni tan sols en els seus talls sobre la pell.
No sé pensar en res. No sé com es fa, no ho recordo. Així vagejo pels carrers.
Tot té un fi, em dic, com a últim recurs. Però tampoc el recordo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada