dimecres, 2 de juny del 2010

Fins el capdamunt!

Som habitants d’un nou gueto. Aquí estem, pàries, desposseïts, arruïnats, insultats. I gairebé sense un bri d’esperança que posar-nos als llavis.

Aquí tenim, els senyors sociates del govern espanyol i els senyors sociates del govern català que ens han portat, literalment, a la ruïna.

Les seves merdes ideològiques, les seves fantasies de la internacional papanata progre, la seva irresponsabilitat. I nosaltres aguantant. El que no està escrit. El que pocs, per no dir ningú, escriu.

Zparo, el rei de la frivolitat, l’aconseguidor, l’etern optimista, convertit en una caricatura, en una grollera fase de nudisme, un cop ja no hi ha cap pirueta dialèctica en la que emparar-se. S’han acabat els papers per a tothom, s’ha acabat els 400 euros de retorn, s’ha acabat els 2.500 euros per natalicis, s’han acabat les voreres més luxoses del món (més de 12 mil milions d’euros en voreres!!!). S’ha acabat tot, no queda res, només deutes i més deutes. I això sí, les polítiques de gènere, imprescindibles, amb la gran Bibiana Aido conservant un ministeri ridícul mentre els pensionistes i funcionaris reben per la seva mala gestió.

I el tripi? Això ja és el museu dels horrors polítics. No hauríem pogut aspirar mai a caure tan baix. Un poble com nosaltres, els catalans, sotmès a aquesta angúnia permanent, tortura diària, del tripartit. Els caçadors de rics. Els soviètics. Els demagogs. Els qui feien uns pressupostos, en plena crisi, que preveien l’increment de la recaptació per IVA i per IRPF.

A veure, Castells, tu ens prens definitivament per idiotes, no? I sí, ho podem semblar, si tolerem un govern com aquest. Però com es pot pensar que en plena crisi s’incrementa el consum i la riquesa disponible per la gent???? Doncs mireu els pressupostos del 2008, i hi tenim aquest campió de l’estafa, el sr. Castells, preveient-ho.

M’importa un colló les estafes del sr. Millet i dels pretorians. Pecata minuta. Aquí tenim un govern que ens estafa milers de milions d’euros en els seus comptes, i això sí que és substantiu. Aquí tenim un govern que ha incrementat fins a límits demencials la despesa pública: incrementant en més d’un 50% per cent el conjunt de treballadors públics, creant empreses i organismes públics que han duplicat les competències, fent programes de despesa purament ideològics, insostenibles, com el cos d’agents d’igualtat, com l’ofincina antifrau, etc.

I així estem, arruïnats, desposseïts, abocats a la fallida més estrepitosa, que ja ni podem pagar els consorcis hospitalaris. Quina vergonya!

Quin doble peatge més inassumible, la dependència d’Espanya i la dependència d’un govern tan fastigosament insuportable com el tripartit. La puta txeca. La indigència política. El gueto al que ens han condemnat.