Avui, més ghetto que mai, tots som SUD!

Avui som més ghetto que mai. Avui no som res si no som Sud. Avui ens silencien. Avui ens humilien. Un cop més. Però malgrat la ràbia que sentim, som més forts que mai. Aquesta repressió, aquest silenci a què se'ns vol condemnar ens fa encara més forts. Perquè ens fa més poble. Perquè avui tots som Sud. I perquè això ens ajuda a recordar que no serem res si no som poble. I així som. I així serem. Essent poble. Essent Sud.

Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.

Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.

Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.

Sóc del sud,
país que ja no hi és,
que s’amaga del temps
dins el cor de la gent.

Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.

Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls,
llàgrimes de lluita i futur.

Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.

Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.

Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.

Sóc del sud,
del front meridional,
del parlar refugiat
del somni exiliat.

Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.

Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls
llàgrimes de lluita i futur.

No recordar

Fa dies que penso que les coses no van bé. Em miro les mans i les veig massa blanques. Sento dolor quan m’estreten la mà. No m’atreveixo a mirar els ulls.

Fa dies que dissimulo com em sento. Fa dies que faig el fatxenda, i sé que no hi ha res darrere, que estic molt acabat i no sé perquè. Tinc una sort, i és que els altres no ho saben, i me n’aprofito.

Tot em molesta. Com mai. Estic irritat. M’irreten més coses que abans. Sóc més feble que mai, i alhora m’he tornat més violent que mai. Avui ho pensava, amb el cap enclavat al vidre de l’autobus de línia. Em bategava el cor molt fort. Acabava de fer callar un grup d’adolescents en l’edat del pavo. M’havien onflat els ous. No havien callat des que havien pujat a l’autobus. No ha calgut gaire. Només m’he girat i els hi he dit que o callaven o els hi trencava la cara. El silenci s’ha fet molt dens a l’autobus. Però era silenci. M’he recolzat contra el vidre, i he pensat perquè ho havia fet. No he trobat resposta.

Ultimament no trobo respostes a res. Ni tan sols tinc pasta per fer-me un tatuatge que em recordi que no tinc respostes. Estic cansat de despertar-me agònic, sense saber com he anat a dormir i fer-me por mirar-me al mirall per no descobrir un nou retrat de nits desconegudes, que no sóc capaç de recordar, ni tan sols en els seus talls sobre la pell.

No sé pensar en res. No sé com es fa, no ho recordo. Així vagejo pels carrers.

Tot té un fi, em dic, com a últim recurs. Però tampoc el recordo.

PLUS ULTRA

Roger Mas. From J. Verdaguer...

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen.

Contra la xusma sociata

Tota aquesta colla d’indocumentats, robaperes, estafadors, mafiosos, excrecències polítiques i humanes dels sociates s’han llençat a la iugular del Dr. Ramon Tremosa per expressar públicament el que la majoria del país pensa.

Però ai las! Si una cosa no permet aquesta màfia és que algú gosi posar en evidència “uno de los nuestros” (s’entén que un dels seus). Amb un control total, totalitari, sobre tots els mecanismes de poder al nostre país, amb una superposició de poders controlats pels sociates, amb una maquinària mediàtica mai vista… que algú gosi criticar un dels seus és motiu de casus belli.

I té raó, tota la raó del món, el Dr. Tremosa. I ho ha dit tothom qui ha gosat parlar, que la convocatòria de les eleccions el dia assenyalat per l’al·lòcton és un autèntic escarni al país, una imposició pròpia d’un sàdic, d’algú que només té al cap violar el país, el seu esperit, la seva democràcia. Algú al que se li enfot tot una merda, i que prefereix veure com el país ni pot aprovar els seus pressupostos abans que convocar unes eleccions.

Convocar unes eleccions a l’empara d’un Barça-Madrid és un exercici d’autoritarisme franquista. És convidar a l’emprenyamenta simplement per veure com la gent normal s’exclama de tanta demència. Què podíem esperar del perico que presideix la Generalitat? Doncs això, que busqués la data que més ens pogués putejar a tots. Començant pels presidents de mesa, pels vocals, pels interventors, pels apoderats… per tothom que aquell dia ha de complir un deure democràtic: anem a fotre’ls, per demòcrates, per culés i per catalanistes.

Sentir penya que tota la seva puta vida ha estat xuclant de la mamella o de la titola pública, com l’Iceta, parlant de “nen de papà” en relació al Dr. Tremosa és tan irritant com l’estúpida solmnitat de les coses òbvies amb què parla –és un dir- l’al·lòcton. Gent que no té ni ofici ni benefici, que tota la seva miserable vida s’ha arrossegat pels sous públics guanyats a dit, per ser el més servil, el més gàngster o el més malparit de la colla.

Hi ha un límit en la nostra capacitat de resistència sense fer una barbaritat. I aquest límit s’està fregant. No és possible aguantar tanta impostura, tanta indignitat, sense fer res.

Per sort per a ells, els qui creiem en la democràcia i en la llibertat, sabem que tenim un mecanisme per acabar amb ells: les eleccions. I no ho dubteu, aquestes eleccions l’objectiu són ells, és la seva abjecta i mesquina existència política, gràcies a la qual –i a Esquerra- estan a punt d’aconseguir allò que cap dictadura havia aconseguit: ensorrar el país.

Sí, en Montilla és el perfecte subproducte del franquisme sociològic que encara té emmanillat el país. El xantatge social, l’etnicisme com a argument polític, tot això són subproductes del franquisme, i en Montilla i els sociates són els seus grans gestors.

El 28-N hem d’acabar amb ells. D’una vegada i per totes. I després ja parlarem de les nostres coses.

Fins el capdamunt!

Som habitants d’un nou gueto. Aquí estem, pàries, desposseïts, arruïnats, insultats. I gairebé sense un bri d’esperança que posar-nos als llavis.

Aquí tenim, els senyors sociates del govern espanyol i els senyors sociates del govern català que ens han portat, literalment, a la ruïna.

Les seves merdes ideològiques, les seves fantasies de la internacional papanata progre, la seva irresponsabilitat. I nosaltres aguantant. El que no està escrit. El que pocs, per no dir ningú, escriu.

Zparo, el rei de la frivolitat, l’aconseguidor, l’etern optimista, convertit en una caricatura, en una grollera fase de nudisme, un cop ja no hi ha cap pirueta dialèctica en la que emparar-se. S’han acabat els papers per a tothom, s’ha acabat els 400 euros de retorn, s’ha acabat els 2.500 euros per natalicis, s’han acabat les voreres més luxoses del món (més de 12 mil milions d’euros en voreres!!!). S’ha acabat tot, no queda res, només deutes i més deutes. I això sí, les polítiques de gènere, imprescindibles, amb la gran Bibiana Aido conservant un ministeri ridícul mentre els pensionistes i funcionaris reben per la seva mala gestió.

I el tripi? Això ja és el museu dels horrors polítics. No hauríem pogut aspirar mai a caure tan baix. Un poble com nosaltres, els catalans, sotmès a aquesta angúnia permanent, tortura diària, del tripartit. Els caçadors de rics. Els soviètics. Els demagogs. Els qui feien uns pressupostos, en plena crisi, que preveien l’increment de la recaptació per IVA i per IRPF.

A veure, Castells, tu ens prens definitivament per idiotes, no? I sí, ho podem semblar, si tolerem un govern com aquest. Però com es pot pensar que en plena crisi s’incrementa el consum i la riquesa disponible per la gent???? Doncs mireu els pressupostos del 2008, i hi tenim aquest campió de l’estafa, el sr. Castells, preveient-ho.

M’importa un colló les estafes del sr. Millet i dels pretorians. Pecata minuta. Aquí tenim un govern que ens estafa milers de milions d’euros en els seus comptes, i això sí que és substantiu. Aquí tenim un govern que ha incrementat fins a límits demencials la despesa pública: incrementant en més d’un 50% per cent el conjunt de treballadors públics, creant empreses i organismes públics que han duplicat les competències, fent programes de despesa purament ideològics, insostenibles, com el cos d’agents d’igualtat, com l’ofincina antifrau, etc.

I així estem, arruïnats, desposseïts, abocats a la fallida més estrepitosa, que ja ni podem pagar els consorcis hospitalaris. Quina vergonya!

Quin doble peatge més inassumible, la dependència d’Espanya i la dependència d’un govern tan fastigosament insuportable com el tripartit. La puta txeca. La indigència política. El gueto al que ens han condemnat.

Tomorrow Is Just Another Day

Avui estem deserts, fins a un cert punt de l’ànima deserts. Després d’assaborir les mels del triomf, després de tot… avui hem tingut una ració de ràbia i derrota.

El pitjor de tot és quan seus davant el teclat i et mires els “nusos” dels dits de les mans, intactes. No ho resisteixo. M’he aixecat, he anat al bany i he engegat la maquineta, i m’he anat rapant, mirant-me al mirall. El zzzzzzzzz de la màquina ha estat balsàmic. Em recorda nits pitjors, quan t’han pegat fort i estàs estirat a una llitera, a urgències, sagnant, i l’infermera procedeix a fer neta la ferida.

Avui som un desert. Ja només recordo el filldeputa del Mourinho fent bots pel camp. Ja només tinc al cap el face to face amb el puto interista que ens ha vacilat al nostre bar. Ells eren molts més, però hem plantat cara. M’agrada molt aquest moment previ al desastre, quan t’envolten els enemics, se t’apropen, però aguantes. Quin xute d’adrenalina! saps que estàs a un punt de que es liï, saps que pots rebre per qualsevol banda, però tu aguantes allà, ferm, xulo. I sents els teus amics pel darrere, i no saps què passarà, però estàs preparat, i no admets que et vacil·lin, i et venen unes ganes horroroses de desencadenar-ho tot, de fotre-li un cop de puny, tu el primer, i després que sigui el que Déu vulgui. Però no ho fas. Simplement aguantes. I marxen. I desafiant-los et fots la mà als ous i t’estires cap a dalt, i te n’enfots d’ells. Però saps que li ha anat d’un pèl…

Ara ja ha passat tot. No tens cap senyal als “nudillos” de les mans, ni et raja el nas. Simplement estic assentat davant l’ordinador, escrivint, expulsant la meva frustració. La derrota és frustració, i sí, estic frustrat.

Això sí, em miro els tatuatges i sé que hi haurà més cites amb aquestes petites històries quotidianes… Mentres tant, va sonant Madness, i ja penso si hi haurà bronca al festival del cap de setmana. Tomorrows just another day…

Welcome to the ghetto!

Al cap i a la fi tots tenim el nostre propi ghetto. No vull frivolitzar amb la paraula. Manllevo la connotació asfixiant, de tancament, de confinament, un espai on passem els nostres dies.

Ghettos personals, familiars, laborals, sentimentals, polítics, físics. Ghettos des dels que observem i som observats.

Lyrics from the ghetto és la meva particularíssima finestra oberta. Hi podeu mirar. Hi explicaré el que vulgui i de la manera que vulgui. Amb un cert narcissisme per saber si hi sou i qui sou. Potser també hi trobare coses que no han passat mai, i que les escriuré pel simple plaer d’explicar-les. Forma part de les estratègies de supervivència, als nostres particulars ghettos, posseir la fantasia, lliurar-se al seu alè i tacte desconfiat.

Però a mi, més que el tacte de la fantasia, m’agrada el tacte esmolat, tallant, de l’espasa, de la katana, en forma de paraules, d’històries. Sóc l’últim samurai de mi mateix. Tots en tenim un a dintre.

En fi… el millor serà que comenci…

Welcome to the ghetto!